ART CLÀSSIC: GRÈCIA I ROMA
L'ART CLÀSSIC, GRÈCIA I ROMA.
ÍNDEX
1. GRÈCIA
1.1.INTRODUCCIÓ I CONTEXT HISTÒRIC
1.2.ANTECEDENTS: CRETA, MICENES I LA PRIMERA GRÈCIA HISTÒRICA
1.3.ARQUITECTURA
1.3.1. CARACTERÍSTIQUES GENERALS
1.3.2. ÈPOCA ARCAICA
1.3.3. ÈPOCA CLÀSSICA
1.3.4. ÈPOCA HEL·LENÍSTICA
1.4.ESCULTURA
1.4.1. CARACTERÍSTIQUES GENERALS
1.4.2. ÈPOCA ARCAICA
1.4.3. ÈPOCA CLÀSSICA (Miró, Políclet, Fídies, Praxíteles, Escopes i Lisip)
1.4.4. ÈPOCA HEL·LENÍSTICA
2. ROMA
2.1.INTRODUCCIÓ I CONTEXT HISTÒRIC
2.2.ARQUITECTURA
2.2.1. CARACTERÍSTIQUES GENERALS
2.2.2. TIPUS DE CONSTRUCCIONS: Monuments públics, obres públiques d'enginyeria, monuments conmemoratius, edificis religiosos i arquitectura domèstica.
2.3.ESCULTURA
2.3.1. CARACTERÍSTIQUES GENERALS
2.3.2. EL RETRAT
2.3.3. EL RELLEU
2.4.ALTRES ARTS: LA PINTURA I EL MOSAIC
3. CONCLUSIÓ
4. BIBLIOGRAFIA
1. GRÈCIA
1.1. INTRODUCCIÓ I CONTEXT HISTÒRIC:
La civilització grega és la primera de les grans cultures que floreix sobre sol europeu, i que generà unes formes de vida i de pensament de les que, encara que siga remotament, l'home del nostre temps encara participa, i que al haver-se projectat més enllà dels seus propis llímits, constitueix la font del que s'ha anomenat classicisme, és a dir, el punt de referència permanent al que la història del món occidental sol tornar periòdicament per a retrobar-se amb els seus orígens.
La cultura grega es desenvolupà en una àrea relativament ampla del Mediterrani Oriental on confluïren, entre l'Edat del Bronze i la formació de la Grècia històrica, diversos pobles i cultures (cultura minoica i cultura micènica entre altres) entre les que no trobem una continuïtat absoluta, però que d'alguna manera contribuïren a la formació de la cultura grega pròpiament dita.
La civilització grega va surgir a l’extrem oriental del mar Mediterrani cap cap al 3er mil·lenni a.n.e. i va assolir l’apogeu al voltant del segle V a.n.e. (època clàssica).
Hui dia està considerada com el bressol de la civilització occidental. Igual que els grecs, assistim al teatre, a l’estadi a veure aconteixements esportius, a concerts de música, etc., estudiem història, matemàtiques, filosofia, gramàtica, geografia, medicina, astronomia, etc., construïm edificis semblants als que ells van alçar, o fins i tot utilitzem un sistema de govern que ells van inventar, la democràcia.
Els grecs influenciaran poderosament els romans i, per mitjà d’aquests, en les formes de vida, gustos, costums, etc. que tenim actualment.
*Conceptes a tenir en compte:
Polis: durant l’època arcaica els grecs es van anar agrupant en polis, ciutats estat que tenien un govern, forma de vida, lleis i exèrcit pròpies, entre les que van destacar Atenes, Esparta, Corint o Tebes.
Àgora: centre cívic. Plaça pública on es reunien els ciutadans per xarrar, passejar, etc., enterant-se de tot allò que passava a la ciutat.
Acròpolis: recinte enmurallat situat al lloc més elevat de la ciutat, zona de fàcil defensa en cas de guerra. Per això ací es troben els edificis més importants, com els temples, i s’hi refugiava la població en cas d’atac.
Si haguera de resumir-se en una única expressió el sentit de la cultura grega, aquesta seria, sens dubte, l'ORDRE, com el triomf de l'esperit sobre la naturalesa, domesticada pel coneixement que d'ella ha aconseguit una ment raonable, capaç d'establir les possibilitats i els límits de l'esser humà. L'ordre es traduïx en equilibri, i aquest, al seu torn, en bellesa, en simetria, en proporcionalitat, en unitat.
La bellesa descansa sobre les idees d'harmonia i equilibri, idees que han de desenvolupar-se per mitjà de l'ajustada utilització de mesures i proporcions, conforme a uns criteris racionals que sorgeixen de l'observació de la naturalesa.
L'art, com la cultura grega, gira entorn a la idea de l'home. L'esser humà és la mesura de totes les coses, i el cos humà és el fonament de tota bellesa. D'altra banda, hi ha una clara tendència cap a la creació d'un món idealitzat, racionalment abstracte, perquè si bé l'artista parteix de la contemplació de la naturalesa, aquesta coneix una representació idealitzada que va més enllà de la simple percepció pels sentits.
1.2. ANTECEDENTS DE L'ART GREC
1.2.1. CRETA I LA CULTURA MINOICA:
Desde l'any 3.000 a.n.e. Es va desenvolupar a l'illa de Creta una cultura relacionada amb els pobles d'Orient Pròxim.
L'art desenvolupat per aquesta cultura girava al voltant del palau, entés com un conjunt arquitectònic entegrat en la ciutat, i serà en l'anomenada Etapa Palacial (abans trobem una Etapa Pre-Palacial on pràcticament no trobem res interessant) quan comencem a trobar la tipologia de palau rectangular arquitravat, amb pati, pòrtic, sala hipòstila, etc. considerat precedent de l'arquitectura grega. Tenim l'exemple de la reconstrucció realitzada per Evans del PALAU DE KNOSSOS, de planta complexa, policromat (per influència oriental), etc.
També trobem en aquesta cultura restes d'escultura, com petits exvots com la DEESA DE LES SERPS (possible influència de les korai gregues d'època arcaica) i també de pintura, on conservem, entre altres, les polèmiques restauracions que va fer Evans de les pintures murals al fresc del palau de Knossos, com l'ESCENA DE TAUROMÀQUIA o les DAMES DE BLAU, d'influència clarament egípcia i mesopotàmica.
El 1450 a.n.e., les invasions micèniques i aquees (indoeuropeus) acabaran amb la cultura minoica.
1.2.2. MICENES
L'era micènica s'inicia el 2.000 a.n.e. amb la invasió dels aqueus (indoeuropes) sobre Grècia. Creta, al ser una illa, no necessitava muralles per a la defensa, però en canvi, Micenes, que es trobava sobre un espai elevat de la regió del Peloponés estava rodejada d'una gran muralla ciclòpea dins el perímetre de la qual es trobaven les vivendes, el mègaron (possible oritge del temple grec), etc. Aquesta muralla tenia portes d'accés a la ciutat, com la PORTA DELS LLEONS, que encara es conserva, i que consisteix en dos grans pedres situades en vertical sobre les que es col·loca una una en horitzontal, el dintell, coronada per una escultura que dona nom a la porta amb dos lleons flanquejant una columna.
A més, aquesta cultura ens ha deixat dos tipus de tombes, una de fossa o cercles reials, la més antiga, i on s'ha trobat aixovar com la MÀSCARA D'AGAMENON, i altres posteriors, els tholos, amb un corredor i una càmera coberta per falsa cúpula, situades a les afores de la muralla i camuflades per un montícul de terra. Tenim l'exemple del TRESOR D'ATREU O TOMBA D'AGAMENON entre altres.
1.2.3. LA GRÈCIA PLENAMENT HISTÒRICA
La Grècia plenament històrica te l'oritge en la segona gran migració indoeuropea, cap al 1.200 a.n.e., però una vegada aquesta acabara d'assentar-se després d'haver irromput violentament.
El món grec, fins a l'època d'Alexandre, es va presentar com un mosaic de xicotets Estats políticament organitzats entorn a la polis. A diferència del món oriental construït sobre la idea de grans imperis governats per un autòcrata que exercix un domini absolut sobre totes les activitats i súbdits, les polis gregues s'alçaven com a unitats polítiques independents en les que la participació de la població en les tasques administratives i de govern era considerable, aconseguint la seua màxima expressió en la democràcia atenenca del segle V a.n.e. No és estranya l'existència d'un art que té com a objectiu prestigiar i engrandir el nom de la polis.
Quant a l'art, durant vora 500 anys trobem un període on es va anar formant l'art grec pròpiament dit. Aquesta evolució es veu sobretot en la ceràmica. S'ha dividit aquest període de formació de l'art grec en tres etapes en les que es va anar caminant cap a un major naturalisme. Trobem el període protogeomètric (s. XI al IX a.n.e.), el geomètric (s. IX al 700 a.n.e.) i l'orientalitzant, quan arriben les influències orientals a les colònies gregues.
A partir del s. VII a.n.e. trobem ja les etapes en que generalment s'ha dividit l'art grec, l'arcaica (s. VII i VI a.n.e.), la clàssica (s. V i IV a.n.e.) i la Hel·lenística (s. III al I a.n.e.), que veurem a continuació en l'estudi dels principals arts de la cultura grega, l'arquitectura i l'escultura.
1.3. ARQUITECTURA
1.3.1. CARACTERÍSTIQUES GENERALS:
- Arquitectura arquitravada (a base de línies rectes, no hi ha corva). El nom ve del arquitrau, dintell sense decorar que unia les columnes a la seua part superior)
- Els principals materials són el marbre i la pedra
- La funció és eminentment religiosa, encara que també es pot veure una funció política, siguent un art al servici de la polis o ciutat-Estat on ha sigut creat.
- L'home serà la mesura de totes les coses, desapareixent el colossalisme oriental
- Els principals elements de suport són el mur (continu) i les columnes (discontinu)
- Es regeix per els principis d'armonia, simetria i proporcionalitat tant de cada part com del conjunt de l'edifici.
- Com a elements decoratius podem destacar les escultures i relleus que adornaven els edificis (frontons, metopes, capitells, etc.), com la policromia que podien tenir algunes parts de l'edifici.
- L'edifici més important és el temple
1.3.1.1. EL TEMPLE:
El temple és l'edifici més important de l'escultura grega i el cor de la ciutat. A partir d'aquest estudiarem les característiques de l'arquitectura grega.
- El temple és el lloc de residència de la divinitat i no un lloc de reunió, pel que està fet per a veure's desde fora, sense cap preocupació pels espais interiors. Els actes es celebraven a l'altar situat a l'exterior del temple.
- Parts del temple: Estava format per un vestíbul o pronaos, per la cel·la o naos (estança de la divinitat), i per l'opistòdom o cambra posterior per al tresor.
- La planta és rectangular, amb sostre a dues vessants, que deixa a la façana un espai triangular per a decoració escultòrica, el frontó. Estava generalment rodejat d'una columnata o peristil.
- Podem classificar el temple segons la disposició de les columnes en: In antis (dues columnes a la façana o façanes), pròstil (columnes a la façana principal), amfipròstil (columnes a les dues façanes), perípter (rodejat completament per un anell de columnes), dípter (rodejat per un doble anell de columnes), monòpter o tholos (de planta circular i també rodejat de columnes), etc.
- Podem classificar també el temple segons el número de columnes de la façana principal en: dístil (2), tetràstil (4), hexàstil (6), octàstil (8), etc.
- El desenvolupament del temple va dur a fixar tres ordres identificats a través de l'entaulament, la columna i el pedestal. L'ordre és una norma que regeix la construcció del temple i que obliga a utilitzar determinats elements i proporcions depenent de quin s'utilitze. Els ordres són el dòric, el jònic i el corinti, i els anirem estudiant en les successives etapes en les que van apareixent.
1.3.2. ÈPOCA ARCAICA (s. VII i VI a.n.e.)
En aquesta etapa trobem els primers exemples de temples que es conserven, ja que ara és quan es generalitza l'us de la pedra en les construccions dels temples, fets de madera anteriorment.
En aquesta època trobem ja comformats els ordres dòric i jònic. Aquests ordres corresponen a diferents tradicions culturals:
- El dòric té el seu oritge en el Peloponés i és més auster, amb columnes acanalades, sense base, capitell poc treballat, arquitrau llis i fris decorat amb metopes i triglifs.
- El jònic procedeix de l'Àsia Menor, i no reprodueix tant fidelment com el dòric l'estructura dels primers temples de madera. Les columnes tenen base, el capitell està decorat amb volutes (element oriental), l'arquitrau es troba dividit en tres bandes i el fris és una metopa contínua, sense triglifs, decorada amb relleus.
En aquesta època arcaica cada ordre s'utilitzava generalment sols en la zona d'oritge, utilitzant-se indistintament a l'època clàssica (a partir del s. V a.n.e.)
Trobem exemples de temples arcaics com el TEMPLE D'APOL·LO A CORINT o el TEMPLE DE POSIDÓ A PAESTUM (Itàlia), o altres exemples més evolucionats, de trancisió al classicisme, com el TEMPLE D'AFAIA EN EGINA o el TEMPLE DE ZEUS A OLÍMPIA.
1.3.3. ÈPOCA CLÀSSICA (S. V i IV a.n.e.)
La frontera entre l'època arcaica i la clàssica la trobem en la invasió dels perses, que ho destruïran tot. Quan els grecs guanyen les guerres Médiques començarà una febra constructora on desapareixerà lo arcaic.
Ara comença a aparéixer l'ordre corinti, evolució del jònic, però més estilitzat i amb el capitell decorat amb fulles d'acant.
En aquesta etapa, Pericles aprofitarà els recursos de la lliga àtico-dèlica per engrandir i beneficiar Atenes, que es convertirà en el centre cultural de Grècia. El prototipus d'evolució el trobarem en L'ACRÒPOLIS D'ATENES, on trobem els edificis més representatius i importants d'aquesta època clàssica. En oritge un lloc defensiu ubicat a la part alta de la ciutat, alberga els temples més importants ja que ací es celebraven cada quatre anys les festes Panatenaiques, dedicades a Atenea.
Ací trobem l'exemple de temple dòric més important de l'art grec, EL PARTENÓ. Octàstil i perípter, destaca per la perfecció de les seues formes i per les correccions que es feren a les columnes per anular les deformacions òptiques, deformant intencionadament la construcció per a que es vegera perfecta. Es va construir entre el 452 i el 447 a.C., i dominava l'Acròpolis i la ciutat d'Atenes des del tossal més alt i noble. Els autors van ser Ictinos i Kalícrates baix les directrius de Fídies. L'edifici seguia l'orde dòric en els pòrtics i en l'interior de la naus, encara que també hi ha elements jònics, com el fris continu de decoració correguda, així com les quatre grans columnes que sostenen el sostre en la sala de les Verges o Parthenos. Fídeas va realitzar tota l'obra escultòrica de l'exterior, així com la gran escultura crisoelefantina d'Atenea Partenos en l'interior. Es va emprar marbre rosat del Pentèlic, el de major qualitat. L'atenció emprada, encara hui en dia, sorprén. Una vegada alçat l'edifici, els murs i les columnes van ser retocats com si es tractara d'escultures, fent desaparéixer qualsevol imperfecció. Tenia una orientació est-oest amb l'objectiu d'aconseguir que el sol naixent projectara els seus rajos directament sobre l'estàtua d'Atenea el dia de la seua festa. Finalment, el temple va ser pintat. L'edifici encara que de grans dimensions no responia únicament a les exigències del culte, sinó també com a desig d'ofrenar a deessa fundacional un gran monument, i de reflexar el prestigi i riquesa de la polis, Atenes, aleshores una de les més importants del món conegut. Destacar que aquest temple va ser transformat posteriorment en esglèsia bizantina, en esglèsia cristiana i posteriorment en mesquita per els turcs. El 1687 va esclatar el polvorí que els turcs havien instal·lat en el seu interior, i finalment el 1801 Lord Egin agafarà bona part de les escultures del temple, que es troben des d'aleshores al British Museum de Londres. Actualment la polució, la contaminació atmosfèrica és un dels enemics més importants de la construcció, però a pesar de tots aquests atacs, el temple continua ahi, desafiant el temps. També trobem temples jònics com el TEMPLE D'ATENEA NIKÉ, o L'ERECTEION, que destaca per el pòrtic de les cariàtides, on figures de sacerdotisses fan la funció de les columnes.
A part d'aquests edificis en trobem altres típics del classicisme com els temples circulars o tholoi, o edificis funeraris construïts per soterrar personatges importants, com el MAUSOLEU D'HALICARNASO.
També trobem la presència d'arquitectura civil, entre la que destaquem els estadis (per a celebrar jocs, no s'han conservat) i sobretot els teatres. D'oritge religiós, evolucionaran cap a la tragèdia i la comèdia. La grada s'assenta sobre un turó d'una muntanya, i a la part inferior trobem l'orquestra circular i l'escena. El que millor es conserva és el TEATRE D'EPIDAURE.
Per acabar amb l'època clàssica, parlar breument de l'urbanisme, que en aquest període dona a la ciutat la seva imatge clàssica.
A part de les ciutats amb traçat irregular com Atenes, tenim també la presència de ciutats amb traçat regular o ortogonal, en quadrícula, també anomenat traçat hipodàmic per Hipodamos de Mileto, que realitzarà aquest traçat a la ciutat de Mileto. En aquest traçat de procedència Mesopotàmica, però adoptat per Grècia, trobem ja diferenciades les dues parts bàsiques de la ciutat, com el centre cívic, on destaca l'àgora, amb els edificis públics i administratius, i la zona destinada a les vivendes.
1.3.4. ÈPOCA HEL·LENÍSTICA (s. III al I a.n.e.)
Aquesta època abarca aproximadamentndesde la mort d'Alexandre fins al principi de l'imperi romà, que heredarà aquest art.
Alexandre extendrà l'imperi fins a quasi la Índia, enriquint-se l'art grec de les diverses cultures amb que anirà entrant en contacte. Per tant, es pot dir que l'art de l'època hel·lenística es troba format per l'art clàssic més les aportacions orientals, destacant per el barroquisme, la complexitat, grandiositat, etc.
En arquitectura, on més es segueix allò clàssic, es dediquen sobretot a resoldre problemes urbanístics i a construïr complexes arquitectònics integrats en la resta de l'arquitectura urbana.
Predomina l'ordre corinti, que el trobem per tot arreu de temples com L'OLIMPEION D'ATENES o també L'ALTAR DE ZEUS A PÈRGAM.
1.4. ESCULTURA
1.4.1. CARACTERÍSTIQUES GENERALS:
- L' esser humà serà la mesura de totes les coses, l'eix de totes les coses, desapareixent el colossalisme oriental (igual que en les altres arts). En escultura, la figura humana serà la que predominarà sobre qualsevol altra representació (animal, vegetal, inanimada, etc.), sempre subordinada a ella.
- Ara apareix a Grècia el concepte de art per art, on les imatges atrauen per la seua pròpia bellesa.
- La feina de l'artista és la de representar la realitat, evolucionant l'art grec cap a un gran realisme (encara que un realisme idealitzat) des del primer arcaisme fins el barroquisme hel·lenístic.
- Els materials i tècniques més utilitzades són el tallat en marbre (les restes ens han arribat mutilades) i el buidat en bronze (que s'ha perdut), pel que coneixem les l'escultura grega generalment per descripcions o còpies que feren els romans posteriorment.
- Predominen les escultures exemptes (sempre estàtues completes o grups reduïts) i els relleus que decoren els temples.
- Sol tenir funció decorativa (als temples) o religiosa (en forma d'exvot per a ofrenar als Deus) i predominen els temes mitol·lògics.
- Com vam veure, segueixen de manera quasi obsessiva les lleis de la proporcionalitat (sobretot en època clàssica), i les obres destaquen per l'harmonia, la finura en l'execució i la busca de la bellesa de les formes, fugint d'allò monstruós i lleig, etc., però una bellesa idealitzada, representant la natura no com és, sino com ells creuen que hauria de ser per a ser perfecta.
- L'escultura grega estava policromada, encara que s'ha perdut.
1.4.2. ESCULTURA ARCAICA (s. VII i VI a.n.e.)
L'escultura arcaica va tenir un marcat caràcter sagrat. La Grècia prehel·lènica no tenia escultura monumental i tampoc representava els Deus. Amb l'arribada dels dòrics els Deus s'aniran definint segons l'escala humana, i representant-se tant en escultura com en altres arts plàstiques.
No pot quedar al marge el comentari sobre l'expansió grega que posa en contacte l'univers grec amb les influències procedents d'Orient, compartint així elements comuns com ara frontalitat, hieratisme, estatisme, formes tancades, etc.
Les primeres escultures de les que es té constança són les xoanes, escultures de madera molt estilitzades i d'influència oriental de les que no ens han quedat restes. Aquestes s'han considerat el precedent de les korai i els kuroi.
Els Kuroi (kouros en singular) són atletes triomfadors dels jocs (hi ha que creu que eren Deus), de clara influència oriental (Egipte), i que es representaven nus, amb molta frontalitat, rigidesa, hieratisme, poca expressió dels rostres (el gest que fan ha sigut anomenat somriure arcaic), els ulls en forma d'ametlla, etc. Es feien tots iguals, portant una inscripció del personatge que era.
Es creu que eren exvots que els fidels donaven als temples.
Tenim exemples com el KOUROS ANAVISSOS o el EFEBUS CRITI.
Les Korai (koré en singular), hi ha qui diu que provenen de l'evolució de les antigues xoanes, eren personatges femenins, possiblement sacerdotisses, amb característiques semblants als kuroi (somriure arcaic, hieratisme, figures desproporciónades, frontalitat, etc.) que es van caracteritzar per una vestimenta formada per una túnica, un mant i un xal curt anomenat peplos, i els cabells llargs amb trenes en ziga-zaga, com podem veure en la DAMA D'AUXERRE, la KORÉ DEL PEPLO o en la HERA DE SAMOS.
A partir del segle VI a.n.e. (les anteriors eren del s. VII a.n.e.) podrem apreciar una millora de la tècnica i la invenció de nous tipus escultòrics que guanyen en naturalisme i avancen el classicisme, com es veu en el GENET RAMPIN o en el MOSCÒFOR.
1.4.3. ÈPOCA CLÀSSICA (s. V i IV a.n.e.)
A) PERÍODE SEVER (1ª 1/2 s. V a.n.e.)
La primera meitat del s. V a.n.e. trobem el que s'ha anomenat període sever o de trancisió al classicisme, on els artistes intenten donar un moviment més natural a les figures i guanyar en realisme, indicant la proximitat dels temps clàssics. Açò es pot apreciar en obres com l'AURIGA DE DELFOS, el RELLEU DEL NAIXEMENT DE VENUS AL TRO LUDOVISI o en el grup escultòric de ELS TIRANICIDES.
B) PRIMER CLASSICISME (s. V a.n.e.)
Com vegerem en arquitectura, la segona meitat del s. V a.n.e. amb Pericles, Atenes s'enriquirà molt, plenant-se de grans artistes que acabaran amb els convencionalismes arcaics. Ara trobarem algunes de les figures més importants de l'escultura grega, com Miró, Políclet o Fídies, en qui veurem aparèixer l'escorç, el contraposto, creixeran les temàtiques (no sols atletes nus i rígids) i els motius naturalistes (figures realitzant exercici físic, amb cert moviment, etc.).
MIRÓ es va caracteritzar per estudiar el moviment, però un moviment sense violència per a no sacrificar l'ideal de l'ordre. Treballà el bronze, el que li permeté buscar les postures més inestables, pero el rostre de les figures romandrà inalterable, sense acompanyar l'acció, com es pot veure en el DISCÒBOL o en ATENEA I MARSIAS.
POLÍCLET fou el gran mestre de l'escola d'Argos (a la que pertanyia també Miró), fou a part d'escultor un gran teòric. En la seua obra El Cànon (avuí perduda) busca l'armonia en la proporció i la simetria. Per influència dels pitagòrics, el cos humà era per a ell proporció i número, arribant a la conclusió que la longitud del cos havia de ser set vegades la del cap per a aconseguir les proporcions perfectes.
També fou novedos el moviment que va donar a algunes figures seguint la llei del contraposto.
Entre les seues obres destaquen el DORÍFER i el DIADÚMEN, on podem observar totes les característiques del seu art.
Per últim parlarem de FÍDIES, possiblement el màxim representant de l'escultura grega, caracteritzat per la bellesa dels rostres i per la flexibilitat i transparència dels vestits.
Va ser considerat l'escultor dels Deus, ja que el s seus contemporanis dien que els reflexava tal i com eren concebuts en l'època.
La seva obra està pràcticament perduda, coneixent per rèpliques les estàtues gegants de ZEUS o l'ATENEA PARTENOS. També fou autor de la decoració escultòrica del PARTENÓ (escenes de la vida de la deesa a la part superior, als frontons, i escenes de la mitologia d'Atenes a les metopes, mur de la cel·la, etc.), on podem destacar la PROCESSÓ DE LES PANATENEES del fris del mur de la cel·la (era la processó de les grans festes panatenaiques, el tema principal de les quals era l'entrega a la deesa del ric peplo teixit i bordat per les donzelles, que li'l portaven acompanyades per tota la ciutat), EL NAIXEMENT DE VENUS del frontó oriental, o les LLUITES ENTRE GRECS I CENTAURES o LLUITES ENTRE DEUS I GEGANTS, entre moltes altres escenes, que trobem a les metopes.
C) SEGON CLASSICISME (s. IV a.n.e.)
Al segle IV a.n.e., en el que s'ha anomenat SEGON CLASSICISME, trobem una novetat important en quant als clients de l'art, ja que a part de l'Estat com a mecenes, trobem l'aparició del consumidor d'art, sorgint un art individual i burgés front l'art públic anterior.
A més, destacar que Atenes entra en decadència política perdent la seua posició hegemònica, encara que mantenint el caràcter de focus cultural predominant. Les obres aconseguixen major expressivitat i s'allunyen de la fredor academicista anterior. Els Deus al seu torn són tractats amb major humanitat. Els rostres adquirixen major passió, gràcia o patetisme, apareix el nu de la figura femenina i s'avança en la representació de la sensualitat i l'erotisme.
Com a l'etapa anterior, coneixem les obres per còpies romanes, restes mutilades o descripcions.
Trobem escultors de gran importància, entre els que podem destacar-ne alguna com PRAXÍTELES, catalogat com l'escultor de la gràcia femenina, de la joventut i de la inocència, destacà per una representació més delicada, de formes més blanes i gracioses. Els rostres són melancòlics i de línies suaus, afegint una certa feminitat a la representació masculina. D'ell és el sorgiment d'un ideal de bellesa femenina, fent obres més humanes. Es va caracteritzar a més per la posició en contraposto, creant el que es va anomenar corva praxiteliana en les seues figures.
Podem destacar obres com el APOL·LO SAURÒCTON, l'HERMES AMB DIONÍS ALS BRAÇOS o la AFRODITA DE CNIDO (el primer nu femení de l'art grec).
Amb ESCOPES ens trobem davant el creador de la representació dels sentiments, de l'estat de l'ànima, les obres del qual es troben perdudes pràcticament totes.
LISIP va realitzar escultures en bronze d'atletes captats en els moments de la seua activitat, com vegem en el APOXIÓMENES o en el HÉRCULES FARNESE, on a més va intentar millorar les proporcions de Políclet i no es va preocupar tant per expresar sentiments en els rostres com Escopes.
1.4.4. ÈPOCA HEL·LENÍSTICA (s. III al I a.n.e.)
L'època Hel·lenística, com vam veure, abarca un període de temps molt llarg i un territori divers i ampli en comparació amb la clàssica. Hi ha autors que han dividit la producció artística d'aquesta època en escoles, entre les que podem destacar la de Alexandria, la de Pèrgam o la de Rodes.
En general ens trobem davant una època on desapareixen les grans individualitats artístiques (no com al classicisme), abundant les escultures però desconeixent els autors i les dates.
S'assistix al sorgiment de noves actituds estètiques que porten amb si la superació dels paràmetres propis del període clàssic, de manera que l'idealisme obri pas a una reacció realista que no disculpa ni tan tan sols la representació del grotesc o el desagradable. La busca del moviment es va fer obsessiva entre els autors, que ho interpretaven com una via d'expressió de les actituds patètiques, violentes, dramàtiques, etc. De la mateixa manera l'estudi del volum permetria la creació d'obres que acceptaven més d'un punt de vista.
Es una època plena de contrastos, on podem destacar obres com els RELLEUS DE L'ALTAR DE PÈRGAM (escola de Pèrgam), o LA VICTÒRIA DE SAMOCRÀCIA, EL COLÓS DE RODES, o el LAOCOONT I ELS SEUS FILLS (de l'escola de Rodes)
1.5. PINTURA
Una cultura tant sensible a les manifestacions artístiques com la grega no podia haver prescindit mai de la pintura, però aquesta s'ha perdut, i solament ens ha arribat el nom d'alguns artistes importants com POLIGNOTO, dels que pràcticament no es coneix la seua obra.
2. ROMA
2.1. INTRODUCCIÓ I CONTEXT HISTÒRIC
Entre la data mítica de fundació de la ciutat de Roma, el 750 a.n.e., i la de la seua caiguda a finals del s. V, es va desenvolupar primer a la Península Itàlica i després per tot el Mediterrani, una de les civilitzacions més universals que ha conegut la història, la civilització romana.
Cap als s. VIII i VII a.n.e. en la Peninsula Itàlica es trobaven assentats diversos pobles, dels que destacaven els grecs al sud (les colònies de la Magna Grècia) i els etruscos (poble de possible oritge oriental) al nord. Al centre vivien entre altres pobles, els llatins, assentats al Lazio. Allí, sobre un conjunt de colines, properes al riu Tíber, va nàixer Roma. Al s.VI a.n.e. els etruscos ocuparan la regió i faran del que fins ara era un grup d'aldees una ciutat important, amb bona situació estratègica. Roma serà governada per reis etruscos (monarquia) fins que aquests seran expulsats a finals del s. VI a.n.e. (república). Roma passarà d'una política militar defensiva a una de conquestes, conquerint ràpidament tota la Península (etruscos, grecs, etc.) i després tot el Mediterrani.
Culturalment, en un primer moment estigué molt a prop de les seues arrels llatines i etrusques (per exemple dels etruscos agafaran per al seu art el sentit del retrat real i no idealitzat com a Grècia, o l'us en arquitectura de l'arc o de la columna de fust llis).
Posteriorment, quan Roma conquerirà la Península Itàlica (rebent les influències gregues del sud d'Itàlia, l'anomenada Magna Grècia) i després extendrà els seus dominis per tot el Mediterrani, conquerint Grècia i Àsia Menor, quedant cautivats per les antigues civilitzacions i adoptant els seus costums, literatura, mites i iconografia, etc. trobant-nos davant una colonització cultural dels vençuts sobre els vencedors.
Així i tot, cal assenyalar que a pesar de les influències, còpies, etc. l'art romà serà un art original, que utilitza noves tècniques, tipus i materials (sobretot en arquitectura i pintura, ja que podien importar escultures senceres, però no les arquitectures o pintures murals) com veurem a continuació. A més, recalcar que a pesar de l'extensió de l'imperi romà, pel seu centralisme a nivell polític, administratiu, etc. trobarem una forta unitat de les manifestacions artístiques.
Per últim, abans de passar a estudiar de forma separada cada art de Roma, comentar que a diferència de Grècia, que acabem d'estudiar, a Roma no es coneixen les figures artístiques, els realitzadors de les obres, ja que pensaven que una activitat manual no era pròpia d'aquells que dominaven el món, fent-ho els estrangers, esclaus, etc. (sobretot els grecs). Els artistes seran desconeguts, coneixent més el que patrocina l'obra que el que la fa. El gran client de l'art serà l'Estat, fent-se un art de propaganda del poder. Qui van alçar el Panteó d'Agripa, l'Ara Pacis d'August, el Colosseu Flavi, els Arcs de Constantí o de Tit, la Columna de Trajà, les Termes de Caracal·la o de Dioclecià, etc.? enfront dels Fídies, Ictinos, Kalícrates, Apolodoro, ... els artistes romans es difuminaven davant dels personatges que van motivar, van facilitar o van finançar les obres. En un món romà en què la individualitat era una norma s'assistia al més ferm anonimat, tal vegada perquè l'obra s'integrava tan íntimament amb les personalitats dels clients que les havien encarregat que usurpaven la pròpia personalitat dels creadors.
2.2. ARQUITECTURA
2.2.1. CARACTERÍSTIQUES GENERALS
- Si en els edificis estaven fets per a veure's desde fora, ara es tindran molt en compte els interiors, disfrutant-se també els edificis desde dins.
- A més, els romans pendran dels grecs els tipus d'edificis (temples, teatres, etc.) però gràcies a l'utilitarisme romà i a la seua capacitat innovadora, inventaran nous tipus. El caràcter pragmàtic i civil de l'arquitectura que ens porta a considerar els autors romans més pròxims a extraordinaris enginyers que arquitectes. Els governants romans van potenciar el creixement d'una vida urbana que necessitava dels edificis més diversos: teatres, amfiteatres, circs, termes, ponts, calçades, aqüeductes, arcs de triomf, columnes conmemoratives, etc.
- També pendran dels grecs els ordres arquitectònics, però n'inventaran de nous, com l'ordre toscà (etrusc) o el compost (jònic + corinti), i en molts edificis apareixen diversos ordres superposats, en diferents altures.
- Si a Grècia el centre cívic era l'àgora, a Roma serà el fòrum.
- Els romans combinaran el sistema arquitravat (grec) amb el de volta (etrusc), utilitzant voltes de canó, arc de mig punt, cúpules, etc.
- Els principals elements de soport seran el mur i la pilastra, passant la columna a una funció merament decorativa.
- Els materials més utilitzats seran la rajola i el formigó (invent romà), que tenien molts avantatges constructius, però que per la seva tosquetat solien revestir-se de marbre.
2.2.2. TIPUS D'EDIFICIS
A) MONUMENTS PÚBLICS:
El geni arquitectònic romà tingué l'expressió més clara en els monuments públics.
La BASÍLICA era un lloc de reunió per a relacions comercials o per a l'administració de justícia. De planta rectangular, constava de tres naus longitudinals, la central més gran, rematades per un absis semicircular. Aquest esquema serà agafat posteriorment en els temples paleocristians. La més destacada d'aquestes basíliques fou la BASÍLICA DE MAXENCI (s. IV a.n.e.).
Les TERMES, un altre edifici originari del món romà i que dóna idea del grau de civilització que esta cultura va arribar a aconseguir, eren en principi establiments balnearis, però s'ampliaran amb sales de joc, biblioteques, etc. Destaquen per les solucions arquitectòniques del sostre, utilitzant voltes. Tenim exemples importants com les TERMES DE CARACAL·LA (s. II a.n.e.), les TERMES D'ADRIÀ, o les TERMES DE DIOCLESIÀ.
Els TEATRES, la funció dels quals era l'entreteniment de les masses, van derivar dels grecs, però a Roma seran exempts i amb la càvea (graderia) semicircular i l'orquestra reduïda. A l'exterior solen presentar dos o tres tipus d'arqueries amb superposició de diversos ordres (ja que no s'assenten les grades al turó d'una muntanya).
El teatre més gran de tot l'imperi serà el TEATRE D'ASPENDUS, a Àsia Menor. Tenim altres exemples com el TEATRE MARCEL a Roma, o dels millors conservats, el TEATRE DE MÈRIDA.
Una novetat romana seran els AMFITEATRES, formats per la unió de dos teatres i sense escena, per la necessitat de tancar tot l'espai per a celebrar activitats com lluites, jocs, o inclús espectacles navals emplenant l'amfiteatre d'aigua.
El millor conservat i més espectacular és el COLOSSEU de Roma, de planta el·líptica, amb corredors i dependències baix l'arena, capacitat per a uns 50.000 espectadors, i superposició d'ordres a l'exterior. Es podia cobrir la part superior amb una lona per a protegir els espectadors del sol i la pluja.
Per últim, parlar dels CIRCS, una adaptació de l'estadi grec, que eren utilitzats per a carreres de cavalls, de carros, per a l'atletisme, etc. Al centre tenia l'espina o mur al voltant del qual s'estenia la pista. Dels més importants fou el CIRC MÀXIM de Roma, actualment Piazza Navona.
B) OBRES PÚBLIQUES D'ENGINYERIA
La gran empresa colonial dels romans no s'haguera pogut realitzar sense unes vies de comunicació excel·lents, unes calçades que van superar grans obstacles gràcies a l'element que va constituïr la clau de l'èxit de l'enginyeria constructiva romana: l'arc. Aquest formava l'estructura dels PONTS i AQÜEDUCTES que es feien per a superar grans distàncies i desnivells, per a portar aigua desde llacs naturals o artificials, etc. Tenim exemples de ponts com el PONT DEL GARD (França) o el PONT DEL TAJO A ALCÁNTARA, o altres d'aqüeductes com l'AQÜEDUCTE DE SEGÒVIA o l'AQÜEDUCTE DEL DIABLE a Tarragona (també anomenat Pont del diable).
C) MONUMENTS CONMEMORATIUS
Els romans foren molt aficionats a conmemorar els aconteixements més importants amb grans monuments, fent servir l'arquitectura com a testimoni de la seua grandesa i per a perpetuar les seues gestes.
Trobem ARCS DE TRIOMF, es creu que inspirats en els arcs d'entrada a les ciutats dels antics etruscos, si bé en el cas romà estos eren exempts. Tenien una o tres obertures i amb una inscripció conmemorativa a la part superior, decoració escultòrica abundant, etc. Ccom podem veure en arcs com l'ARC DE TIT, l'ARC DE SEPTIMI SEVER o l'ARC DE CONSTANTÍ, tots ells a Roma.
Invencó romana seran també les COLUMNES CONMEMORATIVES amb decoració escultòrica que segueix un sentit helicoidal. Eren alhora monument funerari. Tenim exemples com la COLUMNA DE TRAJÀ, on està soterrat l'emperador i als relleus de la columna apareixen algunes de les seues gestes, o la COLUMNA DE MARC AURELI, que es va fer imitant l'anterior.
D) EDIFICIS RELIGIOSOS. ELS TEMPLES
Els romans van pendre els elements essencials dels temples grecs, però introduïren algunes modificacions, com que mai eren perípters, formant les columnes un pòrtic a l'entrada, i estant les altres adosades al mur de la cel·la. A més, sempre els trobarem sobre un gran pedestal o podi.
Els exemples millor conservats els tenim en la MAISON CARREÉ A NIMES (França) i el TEMPLE DE LA FORTUNA VIRIL a Roma, entre altres.
Del tholos hel·lenístic van agafar l'interés pels temples circulars, la majoria de petites dimensions i coberta de fusta, com el TEMPLE DE VESTA A ROMA, però de vegades es projectaven en l'espai amb dimensions gegantines, com en el PANTEÓ D'AGRIPA de Roma, panteó de tots els Deus refet posteriorment per Adrià (tot menys la façana rectangular) i cobert amb la cúpula més gran feta fins aleshores, decorada interiorment amb casetons i amb un òcul central per a la iluminació, i feta de formigó construït sobre encofrat de fusta que a l'endurir-se s'assecava sostenint-se per si mateix.
E) ARQUITECTURA DOMÈSTICA
A part de les insulae, que eren edificis de diverses plantes que solien cremar-se o derruïr-se fàcilment, tenim la casa tradicional romana, la DOMUS, era quadrangular, amb les mínimes obertures a l'exterior i un pati central o impluvium al voltant del qual s'obrien totes les estances de la casa, assolint una integració entre la funció i l'estètica. Les que millor s'han conservat son les CASES DE POMPEIA I HERCULÀ.
A les afores de les ciutats trobarem les MANSIONS IMPERIALS, veritables palaus campestres de gran sumptuositat, com la VILLA D'ADRIÀ A TÍVOLI o la DOMUS ÀUREA DE NERÓ.
2.3. ESCULTURA
2.3.1. CARACTERÍSTIQUES GENERALS
- Podem diferenciar dues influències en l'escultura romana, com ja hem vist: Per una banda la influència etrusca, que influenciarà en el seu concepte de retrat funerari que tendia al realisme, representant-se moltes vegades amb els trets esquematitzats i solament el cap o el bust.
- Per altra banda tenim la influència grega. Amb la conquesta i saqueig de Grècia, els romans s'emportaran tant les obres, peces, etc. com els artistes grecs (alguns esclaus altres que anaven a buscar treball ja que Grècia estava arroïnada).
Els romans voldran obres gregues, i a falta d'originals, encomanaran còpies. Els grecs influenciaran els romans amb el seu idealisme, el gust pels temes al·legòrics i mitol·lògics, el relleu narratiu, etc. Els materials no es distingien dels utilitzats pels grecs, sent bàsicament el marbre i el bronze.
- A diferència de Grècia en la que es podien separar unes fases clarament diferenciades, en el cas de l'escultura romana no és tan evident una classificació per èpoques o estils. Resulta, probablement, de major interés el repassar les manifestacions artístiques escultòriques més rellevants: el retrat i el relleu històric.
2.3.2. EL RETRAT
En la primera Època Republicana trobem retrats d'influència etrusca, caracteritzats per ser de bust curt i per la duresa dels traços i expressió, i els angles i les faccions apareixien molt marcats com vegem en els RETRAT DE POMPEU, RETRAT DE CICERÓ o el RETRAT DE CÈSAR.
En lèpoca de l'Imperi, la influència hel·lenística anirà imposant-se.
Amb August, per exemple, els traços s'arredoneixen més, i els retrats testimonien l'aspecte que havia de tenir un governant perfecte, fent-se retrats idealitzats on no es plasma allò lleig, ni la vellesa, etc. Tenim exemples com el AUGUST DE PRIMA PORTA, representat com a general romà, o altres com el AUGUST COM A SACERDOT i AUGUST COM A PRETOR.
Amb la divinització de Claudi en vida, ens trobem davant un nou canvi en els retrats, representant-se l'emperador com a un Deu, amb els atributs i símbols del Deu, coronat amb llorer, mig nu, etc. com veiem en el RETRAT DE CLAUDI AMB L'ÀGUILA DE JÚPITER.
Junt amb aquesta tendència divinitzant, trobem també al s. I una corrent llatina de caire popular amb retrats més familiars i reals. Aquesta es veurà sobretot en les dones, on es reflexa fins i tot el pentinat que portaven, com en la DAMA FLAVIA o “DE LA PERMANENT”, de l'època dels Flavis.
També destacar del s. II el RETRAT EQÜESTRE DE MARC AURELI, retrat colossal en bronze realitzat segons el gust de l'època, on apareix l'emperador amb barba, túnica, els iris i les pupil·les excavades, etc.
Amb els severs, a partir del s. III, començarà la decadència política de Roma, cosa que afectarà en l'escultura, realitzant-se uns retrats colossals i gegants en raó inversa al poder dels emperadots (no tenen poder? Intentaran aparentar-lo). Aquests retrats es centraran molt en el detall psicològic, com es veu en el RETRAT DE CARACAL·LA.
A partir del s. IV començarem ja a veure les característiques que definiran l'estatuària bizantina, simplificant-se el modelat i acusant-se més els trets, donant més expressivitat i comunicació psicològica. Açò ho vegem clarament en els diversos RETRATS DE CONSTANTÍ.
2.3.3. EL RELLEU
Els grecs havien utilitzat el relleu amb orginalidad en la decoració dels frisos o les parets dels seus temples, però els romans introduiran elements de gran novetat. És probablement l'element més destacable i la major aportació de l'escultura romana. Presentava una signifación molt àmplia, d'una banda la narració o crònica de fets succeïts davall el govern de l'emperador que els va encarregar, l'interés per relatar amb detall fets reals de la seua pròpia història i no episodis mítics i intemporals (com feien els grecs). D'altra banda un caràcter docent i propagandístic que tindria enorme èxit en l'art amb posterioritat. A més, els romans van demostrar un gust per la representació de la perspectiva, utilitzant fins i tot el fons paisatgístic que no trobàvem en els autors grecs.
Com en el retrat, en el relleu històric es pot apreciar una evolució.
Al segle I trobem un relleu d'influència grega, on es fan servir recursos pictòrics com la perspectiva, destacant per l'idealització, etc. L'obra cabdal d'aquest moment són els relleus de les parets de L'ARA PACIS D'AUGUST.
Al mateix segle I, però un poc posterior, trobem altra obra importantíssima, com els relleus que decoren L'ARC DE TIT, que conmemoren la victòria d'aquest sobre els jueus. Es busca el clar-oscur en moltes de les figures fetes en alt relleu, i trobem detalls que completen la narració i li donen realisme com els símbols del temple de Jerusalem que apareixen.
Al segle II s'imposarà l'interés per el detall i per relatar aconteixements reals, cosa que s'imposarà a l'interés per la perspectiva o per la busca de bellesa. Tenim obres clau com els relleus de la COLUMNA TRAJANA, molt originals pel fet de tenir una columna com a suport, on es reflexa la batalla contra els dacis en una banda helicoidal que envolta el fust com si fos un guió cinematogràfic.
Tenim altres obres com els relleus de L'ARC D'ADRIÀ, o els de la COLUMNA DE MARC AURELI, que imita l'anterior, i on es pot veure una pèrdua de qualitat artística en comparació amb la de Trajà.
Per últim, comentar que quan es recupera la costum d'inhumar cadàvers, els mateixos sarcòfags seran soport de l'escultura, com es veu al SARCÒFAG LUDOVISI, fet amb una talla molt profunda, amb figures quasi exemptes, en el que es va anomenar “estilo hondo”.
2.4. ALTRES ARTS
Trobem altres arts importants dins el món romà, com la pintura o el mosaic, però en general quasi ni es conserven.
A) PINTURA:
En pintura trobarem, a pesar de les novetats que afegiren els romans, bàsicament una imitació de la pintura grega, de la que imitaren temes, tècniques i estils. Va predominar la pintura mural al fresc, decorant les parets de les estances, i la coneixem per les restes que es van descobrir a Pompeia, a partir de les quals s'ha dividit en els quatre estils pompeians que es succeïren en el temps (d'incrustacions, arquitectònic, ornamental i il·lusionista).
Tenim obres importants com les de la CASA DELS VETII o les de la VILLA DELS MISTERIS, ambdues a Pompeia.
B) EL MOSAIC:
